La Laura ja va trobar una nova feina. Va aixecar el vol com si fos un ocell acabat de sortir de l'ou, però no es va esclafar contra el terra: se'n va anar volant una tarda, a la llum del sol vespertí. No se'n va recordar de mi aquell dia: no em va dir res, i com a amigues que érem, això em va doldre molt.
Van passar les setmanes i els dies, i no tenia notícies de la Laura. Però, per fi, un dia va sonar el telèfon. Vaig agafar-lo ràpidament. La seva veu era estranya. No la vaig reconèixer al principi, però després em vaig donar compte de qui era. La seva veu era més aguda que abans. Sonava com si fos una flauta, i deixava anar una mena de magnetisme càlid, que et feia sentir bé.
Em va comentar que treballava, i moltes coses més, que tenia parella, que vivia en un altre lloc,... Però jo no estava massa atenta: era massa feliç, sabent que no m'havia oblidat... Que seguiem sent amigues, que, tot i que fos feliç, no havia oblidat aquella persona que dinava amb ella cada dia, i aquella persona amb la qual va compartir el seu temps de perdre.
Imatge extreta de Flickr
