Diari de tres dies de Nadal

Diari de tres dies de Nadal

Maleïts pronoms febles

Va passar-li alguna cosa a en Marc Font Pedrés després de que ens donessin la nota de l'examen de complements verbals. Crec que va suspendre'l, però no m'ho va voler dir quan vaig preguntar-li. Va estar 2 setmanes sense parlar-me, i fins i tot la seva mare semblava preocupada; ella m'ho va dir i em va preguntar si sabia què li passava. Va saber-me greu, però li vaig respondre que no ho sabia, que a mi també em semblava que en Marc es comportava de forma estranya. La seva mare em va dir que si me-n'assabentava de res que li ho digués sense tardar.

Després de provar-ho nombrosos cops, al final en Marc va accedir a dir-me què li va passar, amb la condició de que no li expliqués a ningú el que li havia passat. Li vaig dir que li ho diria a la seva mare, perquè m'havia demostrat que estava realment preocupada, i a més, li vaig prometre a la senyora Pedrés que li diria qualsevol cosa que sapigués. Ell va acceptar les condicions, i em va dir:
-No m'ho puc creure! He suspès per culpa dels pronoms febles! He fet bé el que era difícil i he fet malament el més fàcil! Maleïts pronoms febles! No en vaig fer bé ni un!
Jo vaig riure, i ell també ho va fer. No te'n podies refiar massa, d'en Marc: sempre en feia un gra massa, de les coses.

Imatge extreta d'aquí.


Text corretgit (ja borraré el de dalt):

Va passar-li alguna cosa a en Marc Font Pedrés després que ens donessin la nota de l'examen de complements verbals. Crec que va suspendre'l, però no m'ho va voler dir quan vaig preguntar-li. Va estar dues setmanes sense parlar-me i, fins i tot, la seva mare semblava preocupada; ella m'ho va dir i em va preguntar si sabia què li passava. Va saber-me greu, però li vaig respondre que no ho sabia, que a mi també em semblava que en Marc es comportava de forma estranya. La seva mare em va dir que si m'assabentava de res que li ho digués sense tardar.

Després de provar-ho nombrosos cops, al final, en Marc va accedir a dir-me què li va passar, amb la condició que no li expliqués a ningú el que li havia passat. Li vaig dir que li ho diria a la seva mare, perquè m'havia demostrat que estava realment preocupada, i a més, li vaig prometre a la senyora Pedrés que li diria qualsevol cosa que sapigués. Ell va acceptar les condicions, i em va dir:
-No m'ho puc creure! He suspès per culpa dels pronoms febles! He fet bé el que era difícil i he fet malament el més fàcil! Maleïts pronoms febles! No en vaig fer bé ni un!
Jo vaig riure, i ell també ho va fer. No te'n podies refiar massa, d'en Marc: sempre en feia un gra massa, de les coses.

Ocell a la brasa

L'últim crit va ser el d'una dona. El noi, tot i estar realment cansat, va començar a córrer dificultosament per l'únic camí que li deixava entreveure l'espès fullatge. Al cap de vint minuts corrent, el noi va veure com l'ocell cridava desesperadament, presa del dolor que li causava estar-se cremant mentre volava, ja que estava en flames. El noi dels cabells rossos va continuar amb la seva carrera pel bosc, buscant la persona que va proferir aquell crit tan terriblement esglaiador.
Després d'haver recorregut tot el bosc, el noi va arribar, a la fi, a una clariana. Asseguda en un arbre caigut, hi havia una dona que desplomava el pobre ocell. La dona va pensar que era mort, va posar-li gasolina i el va encendre, i l'ocell va remuntar el vol, en flames. La dona va xisclar per l'ensurt. L'ocell va ser devorat pel foc, i ara només en quedaven despulles.

Imatge extreta d'aquest lloc

Lax'n'Busto - Llença't

He triat aquesta cançó perquè va ser una de les cançons que vam cantar l'últim any de primària, per Nadal. Em fa venir molt bons records d'aquella època. Bé, jo he escollit la cançó també perquè m'agrada... però no puc dir el mateix del videoclip.
Per mi, aquesta cançó evoca temps feliços en què no em preocupava que el món em manipulés el cervel de cinc-mil maneres.

Amigues per sempre

La Laura ja va trobar una nova feina. Va aixecar el vol com si fos un ocell acabat de sortir de l'ou, però no es va esclafar contra el terra: se'n va anar volant una tarda, a la llum del sol vespertí. No se'n va recordar de mi aquell dia: no em va dir res, i com a amigues que érem, això em va doldre molt.
Van passar les setmanes i els dies, i no tenia notícies de la Laura. Però, per fi, un dia va sonar el telèfon. Vaig agafar-lo ràpidament. La seva veu era estranya. No la vaig reconèixer al principi, però després em vaig donar compte de qui era. La seva veu era més aguda que abans. Sonava com si fos una flauta, i deixava anar una mena de magnetisme càlid, que et feia sentir bé.
Em va comentar que treballava, i moltes coses més, que tenia parella, que vivia en un altre lloc,... Però jo no estava massa atenta: era massa feliç, sabent que no m'havia oblidat... Que seguiem sent amigues, que, tot i que fos feliç, no havia oblidat aquella persona que dinava amb ella cada dia, i aquella persona amb la qual va compartir el seu temps de perdre.

Imatge extreta de Flickr